Menys mòbils, més límits.

Cal educar les filles i els fills amb sentit comú, sí ja ho sé: el menys comú dels sentits. L'espècie humana: animals contradictoris per naturalesa, molts cops hipòcrites. Fem judicis sense fonaments. Com a pares/mares critiquem els altres pares/mares i fins i tot critiquem els nens! I després tots passem pel mateix embut. Molt bé, i on vull anar a parar?

Doncs al final del carrer. Tots critiquem l'ús del mòbil en els nens i adolescents, però tots els nostres fills, cap als 12 anys, tenen mòbil (a excepció de quatre privilegiats), la majoria amb accés a xarxes socials: Tik Tok, BeReal o Instagram. I ens queixem. Com a pares, ens queixem. Ens queixem perquè viuen perpètuament enganxats al mòbil, com un annex del seu propi cos. Ens queixem perquè es desperten i el primer que fan és mirar el mòbil. Ens queixem perquè van al lavabo amb el mòbil. Ens queixem perquè van pel carrer esquivant fanals, i mirant el mòbil. Ens queixem perquè tenen el mòbil a taula a l'hora d'esmorzar, de dinar, de berenar i de sopar. Ens queixem perquè a la nit no dormen perquè juguen a l'Snake, al Fortnite o al Clash Royal i "whatsappegen" amb altres éssers adolescents que, és clar, també tenen pares queixosos. I aquí també es queixa el professorat, sobretot d'institut, que es troba, sobretot de 8 h a 9 h, amb classes farcides d'alumnat mig adormit: "Van a dormir tard, miren el mòbil".

Doncs potser ja n'hi ha prou de queixar-nos tant! Potser és moment d'actuar més. Si no volem que els nostres fills adolescents estiguin tan pendents del mòbil, fem-hi alguna cosa. Podem donar-los accés al mòbil més tard? Realment el necessiten amb 11, 12 anys? A l'institut no el necessiten, a casa tampoc. Llavors, per què tenen mòbil? "Perquè tots en tenen". Meec! Aquesta és la resposta, però tothom sap que aquesta no és una bona resposta.

A Espanya, 7 de cada 10 nens entre 10 i 12 anys no és que només tingui mòbil, és que té una xarxa social! Quan la llei estableix que poden tenir accés a les xarxes a partir dels 14. El Reglament del Parlament Europeu posa el límit als 16, però dona potestat als estats membres per fixar l'edat, sempre que no sigui inferior als 13 anys.

Cal que surtin articles, pediatres, estudis, psicòlegs i lleis per dir-nos que l'ús excessiu del mòbil no és bo? Si us plau, coneixem els nostres fills i filles, hi convivim. Ja tenim uns quants anys d'experiència i ja hem vist prou barbaritats. Que no té "Insta" i no pot fer like a la foto de la seva amiga?, doncs mira, quan es trobin ja li dirà que està molt mona o el que convingui. Les xarxes socials no fan cap bé als adolescents, això és una realitat. Perquè a banda d’oferir-los accés a contingut de tota mena (violent, porno, etc.), mal utilitzades són addictives, creen obsessions, malentesos, odis, són una gran plataforma d'assetjament (sexual, escolar, homòfob...) i tergiversen la realitat. Si als adults ja ens costa autocontrolar-nos, com pot fer-ho un nen? Steve Jobs, al 2010, va assegurar sobre l’IPad, que acabava de sortir al mercat, que “en l’escala entre els caramels i el crack, està més a prop del crack”. I aquí som nosaltres, adults, qui oferim aquest "crack".

És un tema complicat, perquè socialment el fet de tenir mòbil en edats avançades per desgràcia està molt normalitzat, però que estigui normalitzat no vol dir que sigui la millor opció. El que està clar és que de moment són infants, o adolescents, i això vol dir que encara tenim "una mica" de control sobre ells i elles. Ja arribarà el dia en què no hi podrem fer res, però ara que encara podem, ara és important posar límits. Taxatius o amb condicions, però límits.

En definitiva, potser cal educar les mares i els pares amb sentit comú? Sí, ja ho sé: el menys comú dels sentits.

Una gossa en un descampat

Érem al llit. Jordi amb l'ordinador a la falda i a mi se m'aclucaven els ulls pel cansament. Llavors va ser quan ho va dir: Podríem anar al teatre i jo que vaig respondre: Ah! Doncs sí, però a veure què? Una gossa en un descampat. I a mi em va sonar. Em va sonar que l'havien fet la temporada passada, a Barcelona. I on la fan?, vaig preguntar. A Reus, al Bartrina. Pot estar bé. I abans de preguntar de què anava, vaig dir que sí, i em vaig adormir. Jordi va comprar dues entrades, fila 14; butaques 11 i 13.

L'endemà vaig buscar informació, i uf! Llegint i veient com en parlava l'autora no només la vaig trobar un drama total, sinó que vaig pensar que parlava d'un tema molt concret. Que a mi no em tocava de prop, ni de lluny; tot i això, un mal "rollu" se'm va instal·lar al cos. Una dona d'uns 35 anys, embarassada de 5 mesos decideix, juntament amb la seva parella, acabar amb el seu embaràs perquè la cosa s'ha complicat. Ha de parir un fill mort. I tot el que això comporta: inseguretats, reflexions, decisions i les pors que es carreguen a sobre d'una motxilla que ningú vol portar. Quin mal rotllo!

Diumenge passat, a les 6 de la tarda, vam anar al teatre. I quina meravella! Com un tema com la mort d'un fill que encara no ha nascut pot ser tractat amb tanta franquesa, cruesa i de manera tan natural. Un exercici de superació per a l'autora, que ha viscut l'experiència. I una espatlla de consol per al públic que s'hi veu reflectit. Una mà que s'allarga i els diu: Ei, jo també ho he patit, jo també l'he parit. La vida és així, de vegades sembla que res tingui sentit, però cal tirar endavant. Perquè en la vida hi viu la mort, o en la mort també hi ha vida. Mai abans havia vist plorar gent al teatre; davant meu, darrere i als costats. Mai. Mai d'aquella manera tan crua, tan real. Mai abans havia vist encendre els llums de la sala a mitja funció perquè un tot formés part de l'espectacle: públic i elenc, escenari i platea, pares i fills que ja no hi són. L'actriu principal plorant amb el públic. I el públic, com en una teràpia col·lectiva, plorant amb l'actriu principal.

Un escenari convertit en un descampat, en una sala de parts i en un supermercat (secció de les carxofes). Una història paral·lela on un director i la seva musa et conviden a traspassar pors i a veure que, malgrat tot, i perquè sí, la vida continua. Un tema molt concret, però on t'hi identifiques, encara que no hagis parit mai un fill mort. Tots tenim el nostre descampat particular, forjat a base de males desicions, o bones desicions que finalment han pres camins tumultuosos, imprevistos; impregnat de fets desagradables que ens envolten i que som incapaços d'aturar, i no tenim més remei que aprendre a conviure-hi, escoltant una mica menys els nostres fantasmes i posant més atenció en allò que sí que hi és, que és real. Totes aquelles merdes que ens envolten, però que formen part de la nostra vida. I que hem de superar, per tirar endavant. I sí, les hem de superar.

És una meravella veure com teixeix els fils de la història l'autora de l'obra, la Clàudia Cedó, com embasta la trama, l'empeny, la capgira i la remata. I com Sergi Belbel dona vida, a través d'una brillant direcció i unes actrius i actors que traspuen realitat, un text farcit de tragèdia, amb notes d'humor tan i tan necessàries i ben col·locades. Una petita producció resolta amb una gran habilitat, amb cura, amb respecte, amabilitat i empatia. Finalment, amb joia. I el més important, fent net.

Com una actriu que interpreta molts personatges, una gossa en un descampat és una història que parla de moltes històries, que cal resoldre, tancar i conviure-hi (si podem, si volem), de vegades sense preguntar-nos quin és el sentit de tot plegat, perquè tot plegat, de vegades, no té sentit.

Continua de gira, Una gossa en un descampat.

Només votar, i that's all (folks).

Hola amics. Aquests dies són estranys, es respira tensió i il·lusió, nervis i esperança, es respiren aires de lluita (pacífica, sempre pacífica), es respira futur, però també injustícia i repressió. Molta repressió. Vinga va! Que només es tracta d'anar a votar:

INGREDIENTS:

Papereta

Sobre

Urna

Carnet d'identitat

ELABORACIÓ:

-1. Agafes la papereta.

-2. Poses la papereta dins d'un sobre.

-3. T'identifiques.

-4. Introdueixes el sobre dins de l'urna.

-5. I cap al forn. Per aquesta elaboració en concret el forn ja està prou escalfat, així que no cal preescalfar-lo.

-6. Encreuar els dits perquè el resultat sigui el més deliciós possible. I anar amb compte! Si el resultat ha de ser un plat dolç que ningú no ens ho espatlli posant-hi sal, i si es tracta d'un plat salat, vigilar que ningú ens hi posi sucre. Si no, ràpidament, se'n pot anar tot a la merda.

Votar, i prou. No matem. No robem. Volem fer el que segons el Gobierno no es pot fer? Sí. Però qui és el Gobierno per dir que té la raó absoluta? Si una multitud qüestiona una situació (i no pel fet de qüestionar-la és una multitud tumultuosa ni sediciosa) és que alguna cosa falla, i s'ha de fer quelcom per canviar la situació. Els canvis són bons, són pròspers, són positius. S'ha de lluitar (sempre pacíficament) per canviar les situacions que no són de la nostra conformitat. Res comparable a la violència, res equiparable a omplir els ports catalans de "vaixells de guerra". S'entenguin embarcacions plenes de militars com "vaixells de guerra". Res comparable a "detenir i retenir" perquè si. Res comparable a la corrupció política, i a les injustícies a base de l'ús i l'abús de poder. Només volem passar pàgina, deixar enrere un estat feudal on ni tan sols es pot qüestionar el Govern. Però en quin segle vivim? No volem tallar el cap a la Maria Antonieta! Això ja ho van fer uns altres.

A més a més, els catalans som gent de pau, i sigui quin sigui el resultat l'acatarem. Perquè el poble haurà decidit, no funciona així la democràcia? Fins i tot a la classe de la meva filla petita, estem parlant de P-4, escullen democràticament el nom de la seva aula. No tria tota l'escola com es dirà P4-A. Tria P4-A com es dirà P4-A, i cony, ho entenen força bé. I mira que si li dius: "NO" a un nen de quatre anys... Però no és el cas. Uns estaran més satisfets amb el resultat i uns altres no tant, però tots estan orgullosos d'haver tingut dret a decidir. I ni la resta d'aules de l'escola ni l'equip directiu van posar vaixells de paper a les portes de P4, ni tampoc van entrar (amb permís del director, això sempre) a requisar els paperets amb els quals amb lletra de pal els nens van escriure la seva opció. Ni tampoc van emportar-se les senyoretes de P4 al despatx del director. Ai... quines llibertats aquests de parvulari. Això ja no és el que era.

I algun dia la història dirà...

Tal dia com avui, un 2 d'octubre de 2017, a les 10.15 am, després d'un recompte llarg i abans de sortir al pati, entre un ambient de nervis i alguna entonada pacífica del "Sol Solet" pel mig, es proclama la classe de P4-A com la classe dels "Planetes". Una classe integrada per un alumnat variat, participatiu, demòcrata i alegre. I l'únic lloc on, de veritat, tindria sentit trobar en "Piolín".

Tenim un preu que el sap tothom: Neymar, Neymar, Neymar!

El 28 de maig de 2011, després d'haver guanyat la seva tercera lliga consecutiva, el Barça es planta a Wembley, fa tres gols al Manchester United, aixeca la Copa d'Europa i Piqué diu: "Ni nos drogamos ni compramos árbitros, solo jugamos al fútbol". Aquella nit el Barça es va proclamar guanyador de la Champions, i jo, l'endemà, vaig escriure una entrada en aquest mateix bloc: Tenim un nom que el sap tothom. Un post que pretenia ser un homenatge al Barça i una barreja de diversos sentiments: orgull d'equip, sentiment de país, tristesa perquè vaig veure el partit sola a casa (quan encara es podien veure els partits en obert) i no vaig poder compartir l'eufòria de la victòria amb ningú.

Ara, passats més de sis anys, rellegeixo el que vaig escriure i l'únic que sento quan penso amb el Barça i amb el futbol de primera línia, és vergonya. Vergonya perquè, amb els temps que corren, un equip de primera divisió pugui moure quantitats desorbitades de diners per comprar un jugador. Vergonya perquè un aficionat del futbol ha de fer números a finals de mes per veure si es pot permetre comprar el "Paquete Movistar Futbol" per 75 € al mes! Oju! Amb aquest pack t'entren "80 canales de entretenimiento", et moriràs abans de poder-los veure tots. Vergonya perquè mentre l'aficionat del Barça fa números, Neymar també en fa, i sabeu què compta? Ni més ni menys que els 80.000 € al dia que cobrarà. Perdó, això ha d'anar en majúscules i amb mooolts signes d'exclamació: 80.000 € AL DIA! Per si no ha quedat gaire clar: NEYMAR COBRARÀ 80.000 € AL DIA!!!!!!!!!!!!!!

A mi no em sembla normal. I tampoc em sembla normal que no hi hagi cap reacció per part de la societat. És injust, i tinc la sensació que ens estem acostumant (o ens estan acostumant) a viure en un món injust, immersos en una societat corrupta, podrida, feudal i incoherent. On a Espanya, el sou mínim interprofessional ronda els 700 €, mentre que NOMÉS les dietes mensuals d'alguns diputats són superiors a 800 €. On hi ha milers de ciutadans que no poden fer vacances, però si pagar les dels borbons i els seus servents. On la majoria de polítics ja no treballen al servei del poble, sinó que s'enriqueixen "treballant" sense servir honradament al poble. I no oblidem que quan deixen de treballar s'emporten un sou vitalici (així, perquè sí). Els mateixos polítics que seran incapaços de capar sous, o d'establir salaris màxims per evitar que es torni a repetir aquest insult del PSG i del futbol de primera cap a la resta de la humanitat.

M'és ben bé igual d'on provenen els diners i, no sé si el principal motiu de tot plegat és una estratègia qatariana per desvincular-se del terrorisme o posicionar-se per sobre d'Aràbia Saudí. L'únic que sé és que és injust. Molt injust. Només cal recordar les paraules de Piqué: "... solo jugamos al fútbol." Doncs això.

La clau de tot, l'actitud

"De vegades l'important no és fer el que t'agrada; sinó fer que el que facis t'agradi". Fa uns quinze anys el pare d'una amiga em va dir aquesta frase tot dinant. No recordo què menjàvem, ni tampoc quants érem a taula, tampoc recordo com era el menjador, ni tan sols recordo la cara ni el nom d'aquell senyor. Però durant tots aquests anys he recordat aquesta frase. La memòria, que és d'allò més tiquismiquis, arxiva i recupera el que més ens interessa. I a partir d'aquests "records clau" anem sobrevivint.

I així, seguint el corrent del nostre riu particular, vivim per inèrcia, anem tirant, sense plantejar-nos massa res, o poca cosa, perquè la rutina del dia a dia ho mana tot, prioritzant i posant ordre a tot allò que també baixa amb el corrent. I si alguna vegada gosem imaginar-nos anar a contracorrent, agafar-nos a un tronc per frenar la nostra marxa o qualsevol altre pensament que impliqui no deixar-nos endur pel corrent, aviat queda en això, en només un pensament. El fet és que si ho hem pensat és perquè hem tingut la necessitat de pensar-ho (és un senyal). El següent pas és passar de les idees als fets. La part més difícil. I al final, la part més gratificant.

Sigui com sigui, a la vida no tots són flors i violes, ni pels que segueixen feliçment el corrent, ni pels que hi van en contra, ni pels que van fent parades tècniques o lúdiques riu avall. Per sort, hi ha un salvavides que ben emprat és la clau de tot plegat: L'ACTITUD. Ens pot salvar dels contratemps, les pèrdues, els dols, els canvis sobtats, les malalties, les traïcions i fins i tot dels trencaments d'ungla (tothom té els seus mals). Davant les adversitats de la vida cal agafar "el toro per les banyes" i tirar endavant. Perquè tenir una bona actitud no només ens salvarà a nosaltres, sinó també als que tenim al nostre costat. A més a més, encara estem de sort, als nostres rius no hi ha piranyes, cocodrils ni altres espècies carnívores radicals.

Tot, i tot és tot, depèn de com ens ho mirem (ja ho deia en Pau Donés) i de com ho assimilem. Perquè al final, el més important és saber QUÈ ÉS IMPORTANT.

Nens curiosos? No, pares mal educats.

COMPTE! La història que llegireu a continuació pot ferir la sensibilitat dels pares i les mares de nens "curiosos" i nenes "curioses". Per la seva millor digestió, està escrita en tres parts. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Bon profit.

PART I. Per anar fent boca: patates xip

Fa un temps, no sabria concretar exactament quan (puc detallar que va ser un diumenge de fa entre 18 i 24 mesos), vaig anar a dinar amb el Jordi i les nostres filles a un restaurant a prop de casa nostra. Recordo que abans d'anar-hi vaig trucar, no fos cas que tinguessin ple. Però no, ens van dir que hi havia lloc. Així que vam agafar els "quatre" (mil) utensilis infantils varis: cotxet, pitets, bolquers, aigua, roba de recanvi, xumet, contes, nines, colors, ninos, llibretes, tovalloletes... i alguna cosa més que em deixo; ho vam carregar tot al cotxe i au, tira.

Quan vam arribar, la Carla, la nostra filla petita, dormia, així que vaig intentar la missió impossible de traslladar-la de la cadireta del cotxe al cotxet sense que es despertés. Ho vaig fer tan delicadament, però tant, que no va servir de res. La Carla sempre ha tingut el son bastant lleuger, i en la meitat del mig segon de trajecte, quan encara ni havia tocat el cotxet, es va despertar. Tenia son, però es va despertar. I què fa un nen d'entre un i dos anys quan té son però vol estar despert? Exacte, plora. Plora molt. Perquè no sap què té i no sap què vol. Perquè vol i dol. I si ets adult, més o menys pots controlar la situació, però si una situació de vol i dol recau en un infant... adiós! Marranada assegurada. Total, que per resoldre el tema vam decidir que jo em quedaria passejant la Carla fins que s'adormís de nou i el Jordi i l'Abril entrarien al restaurant. Van passar trenta minutets. Trenta! O potser més, tant és! Sigui com sigui és un temps que es fa etern: vols que la criatura s'adormi perquè tens gana, perquè un dia que decideixes anar a dinar a fora, l'únic que vols (sent conscient dels riscos i les possibilitats), és dinar! Només això. Ja saps que no serà un dinar romàntic, ni molt menys tranquil. Hi haurà rock&roll del bo, hi haurà marxeta. Però si la Carla s'adorm, amb una mica de sort, el festival començarà amb les postres. Per això, és millor tenir paciència, i si cal, assegurar-te cinc minuts més de passejada. Doncs això, després d'anar amunt i avall amb el cotxet el meu instint de mare em va assegurar que la Carla ja dormia com un soc, llavors la bella dorment i jo vam entrar al restaurant. El Jordi i l'Abril acabaven de devorar unes patates xip. No em van deixar ni les escorrialles. Vaig seure i vaig posar amb molt (PERÒ MOOOOLT) de compte, el cotxet amb la petita Carla al meu costat. Prova superada. Vam avisar al cambrer: uns macarrons per l'Abril, i segurament alguna cosa a la brasa per nosaltres. No ho recordo, no passa res, el menú no afecta el fil argumental. Però per si torna a sortir el tema direm que era pollastre a la brasa, per no donar-hi tombs. Amb escalivada.

PART II. El plat fort: pollastre amb escalivada.

Quan vam acabar de demanar van entrar per la porta una parella i el seu fill, un nen d'uns tres anys. El cambrer els va fer seure a la taula del nostre costat. Línia! A partir d'aquí el tema es complica. Seguimos para Bingo! Aconseguir que aquell nen posés el cul a sobre de la cadira que va ser Olímpic. Impressionant. Extraordinari. Pares de medalla tu! Això sí, la suada d'aquell pare i aquella mare perquè el nen segués a taula va ser només el presagi de tots els fets que vindrien a continuació. Molt bé, tenim el nen assegut. Els pares van intentar iniciar una conversa amb ell. Per distreure'l, per mantenir-lo ocupat. Ring Ring! Trucaven a la mare. La mare va agafar el telèfon, el pare va centrar l'atenció en la mare i just en aquell precís instant l'estratègia parental es va esfondrar. Aprofitant que els pares s'havien distret una mil·lèsima de segon, el nen (que era ràpid com el vent) es va aixecar. Maleïda trucada! La mare va intentar no alterar-se. Mentre parlava per telèfon, la vena del coll se li va començar a inflar, ho vaig veure quan es va girar cap al pare i va dir-li amb la mirada "fes alguna cosa collons, no veus que tinc la vena del coll a punt de rebentar".

Fins aquí, a la nostra taula tot anava bé: la Carla dormia profundament, el cambrer va arribar amb els macarrons i amb els plats de pollastre a la brasa. Amb escalivada. Comencem a menjar tranquil·lament, ens expliquem coses, les típiques coses que es pot explicar una família de quatre amb un membre dormint; feina, escola, amics, parlem del menjar, si està al punt, si no. Parlem del vi, dels macarrons i taxaaaaan... Sorpresa! Previsiblement arriba el nen veí a la nostra taula. Com era d'esperar l'Abril ni se'l mira, quan hi ha menjar al davant hi ha menjar al davant, i molta feina a fer. Jordi i jo som amables amb ell, li diem hola i alguna cosa més. És simpàtic, i li fa il·lusió ensenyar-nos les seves joguines. És graciós! Quan ja porta una estoneta (pel meu gust un pèl llarga) a la nostra taula començo a pensar de tot cor que ja n'hi ha prou, ja ens hem dit tot el que ens havíem de dir amb aquell petit desconegut de tres anys. Ara vull gaudir de la meva família i acabar-me el pollastre a la brasa. Amb escalivada. Em miro, amb bona cara, a la seva mare, que sembla que li costa veure que el seu fill ens està molestant. Sí, he dit molestar. Potser és que jo tinc poca paciència, que també podria ser, però en aquell moment em sembla que els pares del nen triguen una mica a reaccionar. I és en aquest precís moment quan em venen al cap dues hipòtesis:

Hipòtesi número 1: S'estan fent els suecs deixant que el seu fill destorbi a la família que està menjant a la taula del costat per així ells poder estar tranquils?

Hipòtesi número 2: Els hi fa gràcia que el seu fill "interactuï" (ells ho diuen així) amb els seus veïns de taula de restaurant i així "descobreixi" que hi ha altres espècies a banda d'aquell senyor i aquella senyora a qui ell anomena papa i mama?

Llavors em miro a Jordi i, davant la passivitat dels pares, reprenem la nostra conversa. Així i tot, veig que el petit individu assetjador continua a la nostra taula. I els pares a la seva! Intento ser amable amb ell, me'l miro directament als ulls i li dic: "Que no tens gana?", frase que es pot traduir amb "Torna a la teva taula xato". Llavors el nen em respon "No". Ara sí que l'hem feta bona! Em torno a mirar a la mare, aquest cop no és una mirada agradable. I aquest cop la mare capta immediatament la meva mirada. Llavors, immediatament crida l'intrús, que com era d'esperar, no li fa el mínim cas. A la mare se li torna a inflar la vena. El pare s'uneix a la crida. El nen tampoc respon. Jordi, l'Abril i jo continuem parlant, una mica a la nostra, i una mica fins als nassos del nen de la taula veïna i els seus pares d'actitud passiva. Per fi la mare va entendre que havia d'aixecar el cul de la cadira i anar a buscar allò que era seu i que estava, ara ja sí que ho puc dir amb majúscules i amb negreta, MOLESTANT.

La mare es va acostar fins a la nostra taula i va demanar al nen, molt amablement, que segués al seu lloc. Però mira, no sé què tenim a la nostra família que aquell nen va quedar totalment abduït per la nostra presència. És a dir, que continuava sense fer punyetero cas a la seva ultra pacient mare de la vena inflada. Llavors la mare va agafar-lo, va aixecar-lo i va col·locar-lo per la força al seu lloc. A la seva cadira. Ja li va saber greu a la dona atemptar contra la voluntat del seu fill, però va veure (i ben vist) que era l'única solució.

PART III. Necessito un digestiu: em va bé un sorbet de mandarina.

El nen va seure, i van portar-li un plat de macarrons. Els pares van veure una punta d'esperança en aquell plat de pasta amb tomàquet. Però el petit explorador no volia els suculents macarrons. Mira, no li fotien goig! Ell volia aixecar-se, volia jugar, volia descobrir món. Davant el panorama, el pare i la mare es van prendre una altra pastilla de la paciència i van continuar dialogant amb el nen per fer-li veure que no s'havia d'aixecar. Segurament havia entès l'ordre: "no vagis a parlar amb la gent de les altres taules", és a dir NO MOLESTIS. Però estava en mode "vaig a tocar el collons als meus pares i a tothom que se'm posi pel davant". A més, el nen també devia pensar: "tinc immunitat, els pares diuen que sóc un nen curiós". Perquè els nens i nenes de 3 anys són mooolt llestos, entenen i processen molt bé la informació. Això sí, després la gestionen com millor els va.

Al cap de pocs segons de diàleg i d'un bloqueig físic perquè l'infant no abandonés la seva taula, la pastilla de la paciència va deixar de tenir efecte perquè la vena del coll d'aquella mare comprensiva va explotar, i ho va fer acompanyada d'un crit amb gall inclòs: Prooooou!!!!! Tot el restaurant es va girar cap a la dona, i morta vergonya la senyora va agafar el seu estimat fill pel braç i el va arrossegar fins al carrer. Aquell diumenge el pare va dinar sol.

La Carla, que dormia profundament, també es va despertar en sentir el crit de la mare dialogant. I és que cadascú educa els seus fills com vol. I els fills poden ser més moguts o més tranquils. Un nen de tres anys que es dedica a fer visites llargues a les taules veïnes en un restaurant no sap que potser els seus veïns no se senten còmodes amb la seva presència. És un nen de tres anys. Però els pares sí que ho saben. O ho haurien de saber. A mi també m'agrada que les meves filles aprenguin descobrint, siguin curioses i se sentin lliures, però també m'agrada posar límits. Per mi, el respecte als altres és un límit molt important. Per això sempre que pugui evitaré que "explorin" als de la taula del costat.

Posa'm un cafè, si us plau. Sol i sense sucre.

Els Òscars 2017: realitat o ficció?

Mentre el Molt Honorable D. Trump està disposat a il·luminar el món, la 89a Gala dels Òscars va posar el seu particular focus de glamur en un dels errors més grans de la història d'aquesta mega producció de Hollywood. O potser no va ser un error?

Warren Beatty, un dels ex sex symbols més estimats i versàtils de la indústria cinematogràfica, va deixar que passés. Va obrir el sobre i malgrat no veure-ho clar (perquè allà on s'hi havia de llegir "The Best Picture", s'hi llegia "The Best actress") va tirar pel dret. Home Sr. Beatty!!! Que no veu que no ho va fer bé! I tampoc ho va fer bé la seva companya d'escena, l'actriu Faye Dunaway, la Bonnie del Clyde. De fet per ser justos, cal dir que va ser en Clyde qui va fer llegir l'error a la Bonnie, que és clar, encegada pels focus i els nervis de la cerimònia només va veure La La Land, i au, la la la lascagat.

I així, amb tots els membres de la súper guardonada La La Land (que per cert m'anotaré a "Coses Pendents", baixant a la dreta) a dalt de l'escenari, repartint agraïments a esposes, amants, pares, mares i productors (sobretot a mares i productors), van aparèixer en escena dos personatges secundaris, els únics dos personatges que coneixien la veritable veritat. I van escampar la bona nova: l'Òscar a la Millor Pel·lícula era per Moonlight. Oh my God! Hi havia hagut una confusió, s'havien traspaperat els sobres! I llavors tothom volia arreglar la situació: el productor de La La Land, amb una cara que no sabria ben bé com descriure, però estaria entre "A qui mato?" i "No m'estic creient el que està passant!"; Jimmy Kimmel, el presentador, demanant explicacions al Sr. Warren i el mateix Sr. Warren, reconeixent que li havia passat el marronassu a la Faye Dunaway. Total, un caos dels guapus, d'aquells que fan història. El més feliç de tots, Barry Jenkins, el director de Moonlight, no s'ho acabava de creure. Doncs mira sí noi, el premi te l'emportes tu!

L'última notícia és que els dos personatges Martha Ruiz y Brian Cullinan, oficialment els únics responsables de confiscar els sobres (també coneguts com els secundaris que avui ja interpreten un paper més principal), ja no podran treballar més en les properes cerimònies dels Òscars, tot i que no seran acomiadats de l'auditoria on treballen: PricewaterhouseCoopers. Oh! Quina llàstima que em feu! Mmmm... sospitós!

Tot plegat, una situació força estranya, pertorbadora, inquietant, digne d'un Cuarto Milenio full d'audiència. Així que no puc no plantejar-me si tot aquest espectacle no forma part d'un show dins del mateix show creat per aquesta indústria una mica de plàstic (em refereixo als actors i a les actrius), una mica de cartó pedra (em refereixo als decorats). Què és real i què és ficció a Hollywood? Segurament corren i bullen per Internet mil teories de la conspiració sobre aquesta sorprenent Gala dels Òscars, no ho sé, no ho he buscat. Però segur que hi són. I segur que n'hi ha alguna que defensa la meva teoria. Bé, tampoc és una teoria, només és una reflexió.

La indústria del cinema està en crisi, l'Amèrica d'un Trump que vol ser el Rei del Món no està en el seu millor moment, la mala audiència dels Grammys anunciava una audiència mediocre als Òscars... Què millor que un crit dels bons per fer-nos girar a tots els cap? Fa dies que no es parla de res més i els vídeos a Youtube ho peten. A mi que em perdonin, però hi ha un peix gros nord-americà (només pot ser nord-americà, potser de Texas) al sofà de casa seva, que mentre amb una mà acaricia el chihuahua, amb l'altre està brindant per l'èxit del fail. Qui deu ser l'artífex de l'espectacle? Potser el mateix Trump? Millor que la pregunta quedi a l'aire, com l'amor.

Anem a treure CONCLUSIONS:

1. L'artífex (un caçador d'audiències sense escrúpols) fa creure que tot plegat es tracta d'un error humà.

2. Humans que cometen l'error: Martha Ruiz i Brian Cullinan. Potser també còmplices de l'espectacle? Caldrà seguir investigant per aquí.

3. L'auditora PricewaterhouseCoopers, PwC pels amics, segurament deu haver rebut una fortuna perquè dos treballadors de l'empresa hagin estat assenyalats "culpables" de l'errada més gran de la història dels Òscars.

4. En Warren Beatty (en Clyde), per molt bon actor que sigui, no en sabia res, i en el moment que li passen el sobre es converteix en una víctima més de tot l'entrellat.

5. La Faye Dunaway (la Bonnie) es converteix en doble víctima. L'ex sex symbol del seu excompany de repartiment li passa el mort.

6. Què dir d'en Jimmy Kimmel, l'home que recondueix la situació amb humor i serenitat? Doncs que fa pudor! Posaria la mà al foc que també l'han comprat! M'hi jugo un ou (del meu marit). També caldrà seguir investigant.

7. Després del fiasco, el productor de La La Land paga amb la cara. Pobre. I tot l'equip també. No és que em facin especial llastimeta, però és que ja anaven pel tercer discurs d'agraïment. Quin coitus més interruptus!

8. El director de Moonlight encara flipa ara! Unbelievable!

9. Una gala amb poca audiència, mancada d'emocions, amb sorpreses poc sorprenents i amb un gran esperit crític versus res (ni cap a Trump ni cap a Tramp) necessita un revulsiu d'última hora. El que no sé és si l'error estava programat des del començament o l'artífex va haver de fer una trucada d'última hora des del telèfon vermell per activar el pla B: "Jimmy, anem-la a fotre grossa".

10. No podia ser que el més polèmic de la Gala fos incloure una foto d'una persona viva en el moment: Homenatge als difunts. Enterrar en vida no és bonic. Calia que el públic oblidés que s'havia produït aquest error. Solució: fer una cagada més memorable.

11. Finalment, el guardó per The Best Picture se'l va emportar la mateixa Gala dels Òscars. Si més no, és i serà recordada sempre com una edició sorprenent. Sobretot per Moonlight!

Recordeu allò que va passar el 20 de juliol de 1969? Sí home, allò que un tal Amstrong va descriure com: One small step for man, a giant leap for mankind? Doncs ben bé no sé si és el mateix, segurament allò va ser real. Allò d'anar a la lluna, vull dir. Però després de Trump, el mur entre Mèxic i els Estats Units, les escoltes telefòniques o les armes de destrucció massiva, jo l'únic que sé és que els americans (sobretot els de Hollywood) en saben, i molt, d'inventar-se històries.

 

Tots som la Lili

Hi ha contes infantils que només entenen els nens; per sort. Els adults podem destrossar un conte, però també podem explicar-lo i compartir-lo. I fer que entre tots, una història fantàstica, d'amor o de guerra s'entengui millor. En definitiva, els adults hauríem de llegir més contes, ens faran créixer. Aquí en va un:

LILI, LA GIRAFA DEL COLL CURT

Feia un dia preciós, el sol brillava i el cel somreia. La Lili, la girafa del coll curt, va sortir a passejar. Després de caminar una estona, va arribar a l'apetitosa sabana. Era l'hora d'esmorzar! I va començar a menjar aquella herba tan bona i suculenta.

Mentre la Lili menjava, van arribar a la sabana una colla de girafes. Tenien un coll llarg, majestuós. Una d'elles, amb menyspreu, li va dir:

-Què fas Lili menjant l'herba de terra? Sembles una ovella?

Totes les girafes van començar a riure. I la girafa del coll majestuós va continuar:

-Les girafes mengem fulles dels arbres. Per això tenim aquest coll tan llarg, en canvi tu tens aquest coll tan curt... No pots ser una girafa amb aquest coll tan curt!

La Lili, la girafa del coll curt, va marxar molt trista, cap a casa seva. Les altres girafes se n'havien rigut d'ella.

L'endemà al matí, la Lili, decidida, va sortir a passejar. Aquest cop menjaria fulles dels arbres, com les altres girafes. Abans de marxar, va demanar-li una escala a la seva mare.

Amb l'escala sota la pota, va passejar una bona estona, fins que va trobar un camp d'acàcies que feien molt bona pinta. La Lili va plantar l'escala, s'hi va enfilar i... nyam! Va descobrir que les fulles d'aquell arbre eren tan delicioses com l'herba de la sabana. I va continuar menjant.

Mentre la Lili menjava, van arribar a la sabana les girafes del coll majestuós. En veure la Lili enfilada dalt de l'escala, totes van esclafir a riure:

-Mireu la Lili, s'ha enfilat a l'escala per poder menjar les fulles de l'acàcia!

La Lili, la girafa del coll curt, va marxar trista cap a casa seva. Un cop més, les altres girafes se n'havien rigut d'ella.

L'endemà al matí, la Lili va sortir a passejar. A l'hora d'esmorzar va arribar a l'apetitosa sabana, però va passar de llarg. Va arribar al camp de les delicioses acàcies, i també va passar de llarg. No volia que ningú se'n rigués d'ella. Llavors va arribar al riu, tenia set, així que va ajupir el coll per beure aigua, però tenia el coll massa curt. No hi arribava!

Una girafa amb unes enormes ulleres de pasta i una galleda plena d'aigua a vessar va passar per allí. En veure que la Lili no podia beure, va deixar-li la galleda al costat:

-Té, beu.

La Lili, estranyada, li va preguntar:

-Tu no te'n rius de mi?

-Per què me n'hauria de riure de tu? -Va respondre la girafa de les grans ulleres, i va afegir- Si ets la girafa amb les taques més boniques que he vist mai, semblen fetes de mel!

-Ah si? Això no m'ho havia dit mai cap girafa!

-Deu ser perquè les altres girafes no porten les ulleres que porto jo.

La Lili, la girafa de les taques més boniques del món, va marxar, feliç, cap a casa seva.

...

I és que les girafes més boniques del món són les úniques que poden veure bellesa allà on les altres hi veuen... RES.

Qui ets tu per creure't millor que algú altre?

"Hòstia! És que mon fill ha convidat a l'aniversari a tota la classe, als moros i tot!". "Fins i tot les mores porten el cotxet més nou que el meu." "Van a demanar i les hi donen tot el que volen!" "No no, que convidi qui vulgui a la festa, però ja li he dit a ma filla que als morets no els convidés." "Jo del menjar que fan aquesta gent no en vull, no hi aniré a la festa."

Dos quarts menys un minut de cinc d'un dia qualsevol. Sóc al pati de l'escola i espero que surtin les meves filles. Estic envoltada de pares, mares, avis (aquí també entren les àvies, no filem tan prim!) i cangurs que van a recollir la canalla. I quantes vegades he sentit frases com aquestes? Em falten dits a les mans i als peus per comptar-les. I si fos un centpeus em faltarien cames! És molt trist. Però és així.

Hi ha persones que els agrada viure grans aventures, viatjar, veure món. Són exploradors terrestres, que acaben arrelant lluny de casa seva, perquè ho necessiten. No és una necessitat vital, és una inquietud; ho necessiten per sentir-se millor. Perquè són d'allà on ho tenen tot, i quan ho tens tot i en vols més, doncs és clar, te n'has d'anar al més enllà. I sempre et guardaran un coixí a casa, i hi trobaràs un plat de macarrons, perquè si algun dia, en el més enllà no trobes allò que busques (que moltes vegades, petit explorador, no ho saps ni tu), podràs tornar, estigues tranquil.

Hi ha persones que han de marxar de casa, deixar els seus orígens, la seva terra, i molt a contracor, la família i tot. Persones que també ho necessiten, però el seu cas no es fonamenta en inquietuds, el seu cas és de vida o mort. Síria: més de dotze milions de persones han hagut de deixar casa seva. Si et quedes, mors. Ara viuen en terra de ningú. Ho volem veure lluny, però és aquí. Localitzem i globalitzem el que ens interessa. Culpem a Europa, és a dir, a ningú o a qualsevol. I estem tan tips d'audiovisuals, que ja ni els documentals ens toquen la fibra; i si ens la toquen ens la toquen 24 h. L'endemà, vida normal: 5 àpats al dia, running, padel, ioga, 4 nous que van bé pel cervell, Merlí i cap a dormir.

Hi ha persones que viuen. Però no es tracta de viure, no? I tampoc de sobreviure. Per això hi ha persones que busquen viure en un país millor. No busquen deixar casa seva per prendre la feina de ningú. No busquen deixar la seva família en un altre país per passar-los un sou a final de mes. No busquen venir a provocar portant uns vestits als quals no estem acostumats. No busquen deixar les seves escoles per venir a aprendre català. No. I tampoc busquen boicotejar la festa d'aniversari dels nostres fills.

Per això, als autors i a les autores de les cites inicials, els diria que: Es tracta de viure amb dignitat, de disposar d'unes necessitats bàsiques. No cal ser reconegut, ni admirat, només es tracta de ser respectat com a persona, siguis d'on siguis. No triem on naixem, és una de les fastigoses i injustes coses que té la vida. Instintivament tots som supervivents. Qui ets tu per creure't millor que algú altre que no parla la teva llengua? Qui ets tu per creure't millor que algú altre que no té el teu color de pell? Qui ets per creure't millor que algú altre que vesteix diferent a tu? El món està ple de cultures, llengües i maneres de fer. No conegut no vol dir dolent, vol dir que pot ser una molt bona oportunitat per conèixer, i que aquest descobriment pot ser fascinant. Després de tot, som uns privilegiats.

El món és molt gran, compartim-lo. Abans que el ferotge desglaç de l'Àrtic ens acabi devorant a tots. A TOTS.

Pis amb vistes cap allà.

La Garrotxa, a la tardor, fa olor de fems, no d'uns fems qualssevol (avui he après que el plural de "qualsevol" s'escriu així. En una altra entrega "els diacrítics", que tela també), fems catalans i de qualitat, fems que abans van ser herba. Herba que feia olor d'herba. Herba catalana. I què? La Garrotxa a la tardor fa olor de terra mullada i de llibertat; i si t'endinses a la Fageda d'en Jordà aquesta olor es fa més intensa. Com en un bosc de fades, ja no saps on ets. Et perds, et vols perdre i t'agradaria, per un moment, que no et trobessin mai.

La Fageda d'en Jordà és un indret màgic. Fulles de mil colors, roques volcàniques, petits turons, fruits silvestres dels més gustosos, ratpenats, jocs de llums i ombres, terra, fang, mores negres i vermelles, i no sé si dir-ho, però també hi ha fajos, moooolts fajos. I sabeu què? Els fajos tenen un tronc ideal per fer-t'hi una casa; d'standing baix, d'standing estàndard o d'alto standing. Si fas entre 10 i 15 centímetres d'altura, clar. Per això els follets d'arreu frisen per trobar-hi l'habitatge perfecte. Hi ha sobre demanda!!! Però l'oferta és la que és, aquí, en Pequín i en Pocón. El que està clar és que estem davant: la TERRA PROMESA dels follets! Welcome to Tijuana!

Si ets un follet silvestre i amb poques manies estigues tranquil, estaràs bé sota qualsevol fulla, i arraulidet vora una pedra volcànica tindràs tot el que necessites. Si ets un follet que aspira a una mica més i el teu llistó de benestar està per sobre de qualsevol fulla, llavors et pots apuntar al llistat per aconseguir un tronc de protecció oficial. Però has de complir uns requisits (Oh follet, nadie dijo que fuera fácil...): ingressos, edat, necessitat d'habitatge... Uf!

I a esperar, tic tac tic tac... 4 tronquets a repartir i tothom tranquil, que només són... 2 milions de follets! Oh my God! Tens més probabilitats que et toqui La Grossa i el Niño el mateix Nadal.

Ara bé, si ets un follet de classe mitjana, d'indoor i treballador, que es pot permetre una caseta o un piset dins d'un bon faig, cap problema, també en trobaràs, però hauràs de pagar-ho, què et penses? I sobretot ser pacient, perquè aquests tipus d'habitatges també van molt buscats. La realitat és que segurament pagaràs un petit tronc de potser 20 centímetres quadrats en el qual no hi seràs MAI, perquè et passaràs la resta de la teva petita vida de follet fora del tronc, TREBALLANT, per poder pagar-lo. Snif, snif...

I si ets un follet depredador, un winner nat, si ets d'aquells que no admeten un no per resposta, si les teves aspiracions no toquen mai sostre, si en els teus principis està establert que has de tenir la millor mànega del Leroy Merlin només perquè la vegi el teu veí de jardí i la pala de pàdel més cara del Decatlhon (o potser ja vas directament a la secció ESPORTS planta 4 del Corte Inglés)... Ah! i et creus que la resta de follets del món són uns losers... No et preocupis...

I aquí fem una pausa per la publicitat (patrocina l'espai, la Casa Blanca):

... també tenim el que busques! Oh i tant Follet Trump! El que més et convé és una luxury home, i la trobaràs als Humptons de la Fageda d'en Jordà. Residències de luxe amb circuit tancat de videovigilància, jardí privat, pàrquing subterrani vigilat 24h per eriçons de terres volcàniques, entrenats en les condicions més adverses: lava, vent, pluja, turistes escandalosos i fred polar. Troba el teu tronc de luxe de 2, 3 i 4 pisos. Amb vistes cap allà. Gaudeix d'una gran vida de petit follet sense veïns pobres que et molestin, i el que podria ser pitjor, lluny de follets immigrants o refugiats! Viu por todo lo alto, i gaudeix de les exclusives vistes que t'ofereixen les rames més altes dels fajos més alts de la fageda. Benvingut al pulmó de Catalunya! Oh Yea!

Tornem a la realitat: A la Fageda d'en Jordà tots els follets hi teniu cabuda. Això sí, cada dia us envairan grups de turistes, parelles d'enamorats, famílies nombroses, ponis amb genets de 5 anys, corredors de muntanya (no m'agrada dir runners - merda! ja ho he dit!) i corredors de borsa. Us desitjo que la força del bosc us acompanyi i que visqueu en respecte, sense presses i sense gaires pretensions. Important: que la felicitat us la doni poca cosa. Ara aneu, i busqueu el tronc que més us convingui. I que la pau sigui amb vosaltres.

La Garrotxa, a la tardor, fa olor de fems. La Garrotxa, a la tardor, fa olor de vida.

Generació perduda

Sóc la Maria. Tinc 30 anys. I sense voler, formo part d'una de les generacions en transició, no som ni dels moderns ni dels antics, no som ni de la generació iPhone ni dels Beatles. Som d'una generació perduda. Benvinguts.

Vaig néixer a començaments dels '80, amb els Rolling's Stones i els Queen de fons. En aquells anys es començava a viure bé. Aflorava la societat del benestar, els pares dels de la nostra generació es mataven a treballar perquè els seus fills tinguessin tot allò que ells no havien pogut tenir; sense luxes. Teníem allò bàsic (lo necessari). Treballant honradament ells van crear una moderada i equilibrada societat del benestar (que 4 vividors han malmès). Allavorens els apartaments de la costa, a l'agost, acollien els autòctons, encara no teníem russos. Potser algun anglès començava a fer el gamba per Salou.

I així anàvem creixent feliços, amb l'Epi i el Blas, les bombes fètides, l'Espinete, les bicicletes sense marxes, Bola de Drac, els banys nocturns a la bassa, i les persecucions de "polis i cacos". Tampoc no demanàvem massa, no érem "nens consumistes", ens conformàvem amb un "Chocobollo" de tant en tant, i amb jugar al carrer a pilota. Bé, de fet no és que ens hi conforméssim, és que ens encantava. No teníem consoles, i començaven a implantar-se els primers ordinadors domèstics i personals. Recordo un Amstrad amb una gran pantalla, sense Windows, ni Facebook, ni Twitter. Tot guardat dins d'uns disquets de 3 i mig. I quan feies la comunió et regalaven una màquina d'escriure!

Vivíem tranquils. I qui ens havia de dir que ara, aquesta societat actual, que coixeja per quatre potes, on l'avarícia i l'aparença ens poden, on hauríem de ser més civilitzats, més tolerants, més respectuosos i viure més relaxats (perquè hauríem d'haver heretat una societat equilbrada i benestant); per contra, ens ha convertit en monstres; ens ha fet estirar més el braç que la màniga, i com nens mimats, hem volgut de tot. Hem tingut de tot. I hem petat. Però volem continuar tenint de tot. Què passarà amb les futures generacions?

I aquesta mateixa societat que ha portat al límit el més pel més i que s'ha esquinçat, continua sense aprendre dels seus errors: es viu per treballar, s'aparca la família (a sobre, si ets dona, encara et discriminen; i si tens fills més), i tot per tenir més i millor; millor casa, millor cotxe, millor.... el que sigui, però millor que el veí. Perquè ens ensenyen que el millor és el que jo necessito i amb el millor viuré més tranquil, ah! i seré més respectat, perquè si tinc el que "ells" tenen formaré part dels benestants, de l'elit. I llavors seré feliç. No us passarà res si no consumiu productes o serveis de les marques més cares i conegudes; no vindrà un àlien i us abduirà, i tampoc ningú es riurà de vosaltres. Us fan creure que us ajuden i us fan la vida més fàcil, i sobretot us fan pensar que teniu un estatus. Però per si no us n'havíeu adonat, us faig saber que... taxan, taxan... tot és mentida!!! No hi ha estatus, i per això tots som iguals; i hi ha maneres de ser i de viure (i una cosa s'alimenta de l'altra) i per això som diferents. I això ens fa rics. I aquesta és la gràcia. Tot i que, tristament, encara hi ha gent que valora més els metges, els banquers o els arquitectes; que els fusters, els peons o els pagesos. Prejudicis, classisme i valors. Uf! tot això em dona per uns quants articles més.

Centra't Maria. Tornant a la generació perduda, només vull dir que els que hem tingut més sort, en algun moment hem estat mileuristes explotats; que per poder treballar ens han exigit disposar de tres carreres, dos màsters, quatre idiomes, un iPhone (per poder ser un multitasca); sense oblidar-nos de ser proactius, flexibles, reactius, bons comunicadors, creatius, tenir disponibilitat per viatjar i un curs bàsic de primers auxilis; i també ser dinàmics, empàtics, receptius, persuasius, decidits i naturalment, tenir coneixements de màrqueting digital i de l'entorn web 2.0.

Vaja, sembla que no ens podem mostrar mai dèbils. De fet, ni tan sols ens podem permetre ser-ho. A les futures generacions (no sé si perdudes o no), sort i ànims.

Va de sèries, Dexter

La 7a temporada de Dexter ja té data d'estrena. Serà el pròxim 30 de setembre, per Showtime. Encara haurem d'esperar uns dies... I pels qui no en teniu ni idea: Dexter és una sèrie nord-americana, emesa per primera vegada l'1 d'octubre de 2006 al canal Showtime. El prota és Dexter Morgan, un home amb doble vida. Analista de sang de dia, i assassí en sèrie de nit (bé, a vegades també de dia). Com ell diu, té un "costat fosc" (ehem... no ho havíem notat).

Durant aquestes 6 temporades, els personatges han crescut, s'han fet grans. N'hi ha que han mort, n'hi ha que han nascut, i tot això sota l'estupendu sol de Miami, amb una fotografia excel·lent, i una sensació de suspens molt aconseguida. Els conflictes de cada temporada estan molt ben resolts. La trama principal sempre gira al voltant d'un o més assassinats, que el departament d'homicidis de Miami ha d'investigar, i aquest és el pretext que dóna vida a Dexter Morgan, assassí en sèrie. Això si, assassí dels dolents. Seria com allò de "quien roba a un ladrón tiene 100 años de perdón", però en lloc de robar, amb matar. Per què és així? Perquè un fet de la seva infantesa, que ara no revelaré, el va marcar. I molt.

Com deia, tots els conflictes estan molt ben resolts, però el final de la 6a temporada m'ha semblat un pèl "pillat", conflictes secundaris resolts fàcilment, fins i tot com per art de màgia. Tot i això, el final complica bastant la història; i et deixa amb aquella sensació de: ostres!, i ara què??? Feeling molt bo en una sèrie. Però atenció, aquest "ostres!, i ara què???" té dos minuts de continuïtat; ja s'ha penjat a la xarxa l'snake peek de la sèrie, que seria com un vídeo de dos minuts que proposa el principi de la temporada 7. Per anar fent boca... Aquí el teniu! Però abans, un avís i una recomanació:

AVÍS: És un spoiler (dóna pistes sobre la sèrie) i per tant, si mai heu vist la sèrie però teniu intenció de fer-ho: NO MIREU EL VÍDEO.

RECOMANACIÓ: 8,7 sobre 10. Algunes resolucions fàcils de la temporada 6 fan que no arribi a l'excel·lent. Ep! Això no vol dir que no valgui, notablement, la pena.

Mosquits mutants

Diuen que la natura és sàvia, i la natura diu que per sobreviure, ens hem de menjar els uns als altres. És llei de vida, i s'anomena xarxa tròfica: lleons que mengen persones, persones que mengen vaques, vaques que mengen herba, herba que menja... Però analitzant la situació, trobo un tipus d'insecte que no acabo d'ubicar; és un insecte que es posa al nivell dels més forts; i menja persones!

Prepareu-vos petits i grans, la invasió ha començat! És malvat, pervers, diabòlic, maligne, té mala fe i és ràpid, molt ràpid el molt "mamó". Abans només sortia de nit, però "OhmyGod!", ara també surt de dia, i t'ataca quan menys t'ho esperes. Aquest fenomen de la naturalesa és: el MOSQUIT! Que per cert, el trobem en diferents formats i estils de camuflatge:

-Tipus 1: potes llargues i cos petit.

-Tipus 2: cos petit i negre, i potes curtes

-Tipus 3: imagineu-vos un tigre, però sense dents, ni orelles, ni cua... (i amb ales, és clar).

Fins el dia d'avui, em pensava que el més perillós i difícil d'exterminar era el tipus tigre, però aquest estiu he descobert que no és així. El tipus 2, que a partir d'ara anomenarem "mal parit" és un tipus de mosquit mutant, que amb el cos del tipus 1 i la malícia del mosquit tigre ha desenvolupat una mala llet increïble, mai abans coneguda en cap mena de mosquit. El "malparit" xucla la sang de dia i de nit, a tota hora, i no se'l veu venir.

Potser és una bèstia creada pels fabricants de repel·lent, sigui com sigui, aquest estiu les farmacèutiques es forraran. Però per molts productes que surtin, cap podrà acabar amb el "malparit"; ni les pulseretes, ni els repel·lents més durs (que potser faran efecte 30 minuts), ni els pegats, ni els Kill Pufs! Tot i això, no ens desesperem tan de pressa; hi ha una esperança, un miracle, que dura el que dura, però que de moment és l'únic que m'ha funcionat. Són les espelmes de "Citronella", dels xinos, de l'Shlecker, del Casa Viva, Natura o de qualsevol supermercat. Per molt increïble que sembli és l'únic mètode que foragita els mosquits.

Així que ja ho sabeu, ADVERTÈNCIA: els qui tingueu la sang dolça, espelmetes. I els qui mai us piquen els mosquits, ja us podeu preparar... el mosquit "malparit" ja té la canyeta preparada per deixar-vos ben secs. Palabra!

A criticar! L'ombra del vent...

Si mireu a la columna de la dreta, a l'apartat Coses Pendents ja no hi ha L'ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón. Al seu lloc hi llegireu El joc de l'àngel, la continuació de L'ombra del vent; ara pendent i començat (amb unes ganes relatives, per cert).

M'havien dit...., havia sentit... que L'Ombra del vent era un d'aquells llibres catalogat com "s'ha de llegir". Només coneixia una persona a qui no li havia agradat, i em va fer aquesta revelació, coses de la vida, un bon dia de Sant Jordi. Advertència que aquell mateix moment vaig tenir en compte, però que amb dos anys de marge he passat per alt.

La veritat és que m'ha decebut una miqueta. L'estil del Ruiz Zafón és impecable, l'estructura narrativa perfecta i lògicament desenvolupada, els girs ben situats, les accions elaborades amb un pols d'acer. Però a mi m'ha fallat la història en si: el conflicte. Hi ha personatges que m'encanten, pel seu to, la seva gràcia, per la seva "jeta", el seu saber fer (com el prota, el Daniel o el seu amic Fermín) i n'hi ha que em sobren; no perquè encarnin el mal, que també, o el bé, sinó perquè no m'aporten res, tot i la seva importància en l'escena, no m'omplen (com el Fumero, on m'he d'imaginar un agent de la benemèrita corrupte i salvatge; o el mateix Julià). I no explicaré massa el perquè, no vull descobrir fets als lectors verges.

Però el llibre enganxa! T'atrapa, fins que arribes a la meitat i una mica més... llavors et trobes amb escenes "pasteloses" i fets que anticipen possibles finals previsibles. I és aquí quan comences a perdre l'interès, tot és més o menys previsible, però continues llegint perquè està molt i molt ben escrit, i per veure si el final que tens al cap coincideix amb el final de la novel·la. I ara, suposo que per comprovar si el supera he començat a llegir El joc de l'àngel, a veure que tal...

Sigui com sigui, puntuació de L'ombra del vent: 7 sobre 10. I em pregunto, a partir de quina valoració un llibre hauria de ser recomanable? Establint in situ el meu criteri, jo diria que a partir d'un 7,5. Un notable baix no mereix recomanació; cal ser una mica crític i exigent, no?

Fa relativament poc vaig descobrir Paul Auster. No sé si són comparables, però jo els comparo, i per mi l'Auster supera al Ruiz Zafón; i arriba sobradet a l'excel·lent, però avui no toca. Un altre dia més.

I quina calor que fa!

Mediterràniament

2008. Estrella Damm introdueix el concepte de cervesa mediterrània, amb un: "Benvingut al Mediterrani":

2009. Entrem en l'era "Mediterràniament", a Formentera, amb el Tonight, tonight de Summercat. Poc a dir, va marcar un abans i un després en els anuncis d'Estrella Damm. Aquell espot va ser molt gran! I a Formentera van fer l'agost (això no sé si és bo o dolent).

2010. Rodar a ses illes va triomfar tant que l'any següent van repetir la fórmula recreant el Sant Joan a Menorca. La cançó va ser aquella que deia "Sing a song, na, na, na.... sing a sooong...": The Triangles, d'Applejack.

2011. Roses, el Bulli, Ferran Adrià i una molt bona cançó: I wish that I could see you soon, d'Herman Düne.

1 de juny de 2012. Estrella Damm puja a la xarxa l'espot d'aquest estiu. És com el Freixenet de la temporada, molts l'esperem. Aquest estiu tornem a ses illes, a la Serra de Tramuntana, Mallorca. Amb la cançó You can't say no forever, de Lacrosse, música fresca, en la línia. I sobre la història? Diferent localització, diferents personatges, diferent grafisme en la tipografia. Plans, fotografia i caracterització fantàsics. I una mica la mateixa història:

-Noi mono, el Max, es planta en terres mallorquines.

-Noi mono es beu una Estrella Damm.

-Noi coneix noia mona.

-Noi puja al cotxe amb porc senglar (situació típica a Mallorca)

-I AQUÍ VÉ EL MOMENTÀS: Noi coneix a Tomeu Penya ("Duc el dimoni dins jo..., illes dins d'un riu..."), el Hank Williams català. Hank Williams?

Continuem...

-Noi estableix una situació íntima amb la noia.

-Noi tanca la nevera i es troba un ase (situació encara més típica, oh yea!...)

-Noi es beu un altre "quintu".

-Petó.

-Al noi li vola el bitllet d'avió.

-El noi haurà de comprar un altre bitllet d'avió. A tots ens agradaria, però siguem francs, ningú es queda allà on va de vacances.

-I happy ending!

Conclusions: t'agafen ganes d'anar de vacances (a Mallorca o on sigui), tot el dia beuen cervesa (i no es pinyen), i estan igual de blancs a l'inici del videoclip que al final (no haurien d'haver agafat una mica de color?)

Llegendes d'Alcover I: La piscina

Once upon a time... o el que és el mateix: Hi havia una vegada...

Diu la llegenda que en un petit poblet al peu de les muntanyes de Prades, i encara més al peu d'allò que es menja les muntanyes de Prades (que amb el nom fa homenatge a la mítica sèrie seixantona), hi reposava una petita vila anomenada Alcover. Com molts altres llogarrets, la petita vila d'Alcover va ser víctima d'una esplèndida collita fruit de l'especulació, el diner fàcil i els contactes del ben posicionat batlle amb els cortesans de Palau. I heus ací, com Alcover va anar creixent, i s'hi van establir forasters de terres llunyanes i no tan llunyanes, es van edificar grans construccions i escultures, nous habitatges, es van projectar remodelacions d'antics palauets, fins i tot alguns carrers on vivia la plebs van ser arreglats....

Però per fer tot això es van demanar diners a Palau, i l'aixeta va rajar. I va rajar tant que els governants de la vila van pensar: "si fins i tot podríem omplir una piscina!". I si, si... desig concedit (l'aixeta va rajar la quantitat de 4.100.000,00 €). Amb tot aquest capital, des de la Casa de la Vila van decidir que es construiria una gran piscina. No una piscina qualsevol; farien una piscina coberta, i amb gimnàs i amb pistes de pàdel i amb pàrquing... "No podem ser menys que els nostres estimats veïns selvatans (antes muerta que anar a la piscina de la Selva). Els nostres convilatans han de tenir una piscina com cal. Si ells (els selvatans) la tenen, nosaltres també."

I un bon dia, just en el precís moment en què el sol es ponia rere la muntanya que es va menjant l'empresa que fa homenatge a la sèrie "seixantona", el Senyor Batlle i els membres de la Cort es van reunir a la Casa de la Vila amb un senyor que portava un farcellet. De dins del farcellet, el senyor misteriós va treure uns papers, un tinter i una ploma. Va allargar la mà, i amablement va oferir la ploma al Senyor Batlle, que va signar allà on hi havia una creueta, sota la mirada sucosa i satisfeta del senyor misteriós del farcellet, un famós mestre constructor. En aquell mateix moment, el projecte de la piscina va quedar segellat. Per fi els alcoverencs podrien fer xip-xap, tirar-se en bomba o provar els nous "manguitus" en territori alcoverenc, amb aigua de la Vall del Glorieta, un pelet clorificada.

Però els dies anaven passant... i la inauguració de la piscina s'anava retardant. Ara deien que seria un dia; arribava el dia i deien que més endavant... Sort en tenien els habitants d'Alcover de les altres piscines de la contrada. Alguns anaven a la Pobla de Mafumet, d'altres a La Selva del Camp... i mentrestant a Alcover treballaven, treballaven, treballaven, però la piscina no arribava. "Quina piscina més espectacular" deien uns, "serà increïble, hi cabrem tots i a tota hora", proclamaven uns altres... i les expectatives s'anaven engreixant. Però passava el temps, i el fet és que la piscina no arribava.

I tant fou així, que fins i tot un estiu, els nens de la vila es van quedar sense curset de natació, perquè la piscina de tota la vida va tancar, amb el convenciment que la gran piscina amb aigua clorificada del Glorieta ja estaria en ple funcionament. Però no fou així.

I diu la llegenda, que van anar passant els dies, les setmanes, els mesos i els anys, i heus ací que els habitants de la vila d'Alcover; treballadors, pobres, humils, pacients, molt pacients i encara més innocents, conservaven l'esperança de tenir piscina. I un dia, de bon matí, els altaveus del poble retronaren un breu pregó. El pregó deia així: "Estimats convilatans, es fa saber que demà al matí, a l'hora en què el sol es troba més amunt, s'obriran les portes de la piscina d'Alcover. Hi esteu tots convidats". Al poble es feu un silenci. Semblava increïble. La tan anhelada piscina obriria les seves portes, i tothom va agafar la mula i se n'anà al Decathlon a comprar-se el pack: banyador, casquet i ulleres.

El gran dia arribà a la vila d'Alcover. Es veu que la nit abans ningú va poder dormir, l'emoció era infinita. Una llarga cua es va formar al davant de la piscina: nens, dones, homes, avis i padrines. Tots volien sucar els peus a la piscina. I llavors van obrir les portes, tothom va entrar, i... tothom es va quedar petrificat. Perlamordedéu!!! No hi havia aigua a la piscina!!!

Conta la llegenda, que van trigar tant a construir la piscina, que a l'hora d'omplir-la el canvi climàtic ja havia assecat rius, llacs i part dels oceans. Una enorme sequera havia arrasat la Terra, feia mesos, anys que no plovia... Tot era sec, però tothom estava tan obsessionat amb la piscina que ningú se n'havia adonat. Típic error humà.

Decàleg de l'inici de la calor.

1. Fer un xampú en una terrasseta assolellada, amb els peus mig descalços, quan comença a caure el sol.

2. Fer rentadores sense mitjons. Odio estendre coses petites, i menys per duplicat. Odio plegar mitjons.

3. Dir adéu als mocs, a la tos i a les bronquitis infantils.

4. Menjar cireres. No sense abans no haver-les netejat en un bol.

5. L'olor de crema solar infantil, a gespa mullada, a clor i a platja.

6. Dormir amb llençol. Només amb llençol.

7. Caminar descalç per la sorra, remullar-me els peus a l'aigua. Marxar amb els peus mullats.

8. Que el dia sigui llarg, i les nits curtes.

9. Fer el guiri en territori aborigen. Tot i que prefereixo fer el guiri en territori comanxe.

10. El gaspatxo, els dràcules, el meló i les paelles (carn o peix, tot m'ho menjo).

Errata rectificus est

En l'entrada anterior, si algú havia llegit Sibèria en lloc d'Islàndia és perquè no ho havia llegit del tot bé. Dubte resolt.

D'Islàndia a l'indignació, passant pels consells de Berto

Ahir vaig veure per primer cop "Buenas Noches y Buenafuente", a Antena3, mentre l'Évole es passejava per Islàndia, explicant als espanyols i als catalans que hi ha països que a banda de fred, també tenen dits de front. No sé si 4 o 10, però van saber veure, i sobretot rectificar, quan les coses van anar molt "maldades".

I mentre tenia un ull posat a Antena3, i un ull a la Sexta (no em deu passar a mi sola) vaig descobrir que, fa uns anys, els islandesos i les islandeses van estirar més el braç que la màniga (http://www.lasexta.com/salvados/inicio). Vaja, com aquí però a lo bèstia, i els tres bancs privats que s'estaven posant les botes van petar a base de bé. Però el govern va agafar el toro per les banyes, va dimitir qui havia de dimitir, així ho van voler els ciutadans, i estan en procés de refer una Constitució que dictaran 25 civils, no polítics. Fins aquí es podria entendre com tot un exemple de democràcia; desconec el més enllà (sempre hi ha una mica foscor en un més enllà).

I quan el reportero más dixaraxeru de la Sexta (i del panorama televisiu actual) va plegar veles, l'ull posat a la cadena de Salvados va alinear-se amb l'altre ull: "Buenas Noches y Buenafuente". Passen els anys i l'Andreu a mi no em cansa, té gràcia i ho sap (sap lo segon, clar). L'acompanyen Corbacho, Berto i en un trosset que vaig veure també Bustamante, que per cert i per sort tractava de companyia esporàdica: ha tret disc i li van fer una entrevista. Però anem al tema, i és el que el tema el va treure Berto. Berto és pare. I Berto va fer un vídeo d'indignació. I la conclusió del vídeo de Berto pare indignat ve a dir, de forma introductòria, que:

1. Alguns llibres dedicats als infants ens recomanen que a l'hora d'anar a dormir, hem de deixar plorar els nostres fills fins que s'adormin, perquè s'acostumin (diuen). Llavors, per què no fem el mateix amb un adult? Si un adult plora, passem d'ell? No.

2. Si un adult cau a terra, passem d'ell? No.

Però veient el panorama i segons aquesta teoria, deia Berto al final del vídeo, ja podem començar a posar a dormir els nostres fills en cartons, perquè comencin a acostumar-se al que els espera...

I és que la societat del benestar desapareix, una societat fictícia que un dia van projectar els que ara ens diuen el que hem de fer, els que han portat els joves i no tan joves a l'atur, i que a sobre, encara ens miren amb aires de superioritat, perquè no sabem de què parlem. Senyors i senyores, els nostres representants ja fa anys que només busquen gratar-se les butxaques, no és cap novetat.

I ara que som nosaltres els que tenim fills, com deia Berto, els haurem de fer un entrenament de Fullet Tortuga per viure en un món difícil, on estudiaran 3 carreres (demanant un crèdit que farà més rics als rics) i un màster titulat "Com sobreviure al segle XXI" i finalment viuran de l'atur (si és que encara n'hi ha). Un món on un tal conseller Mena donarà suport als joves recomanant-los que "agafin el primer vol a Londres i a servir cafès" (http://www.youtube.com/watch?v=IxI5ZatqMgI), perquè en aquest racó de món on vivim, a banda d'estar lligats de mans i peus i ser seu catalana d'una central que es diu Madrid (però això són figues d'un altre paner), no estem ben governants, no hi ha feina, no ens podem comprar un pis i es retallen manifestos, fem passos d'elefant, però endarrere, en sanitat i educació, però això sí, tenim un rei al qual hem de pagar tribut perquè pugui anar a Vaqueira, a Mallorca amb el Bribón i a matar elefants. Per què no tornem directament al segle XV? Però amb internet, si us plau.

Bé, de fet, si tornéssim al segle XVIII encara podríem prendre exemple dels francesos... i faríem rodar algun cap.

Fa temps que no tinc temps

Ostres!, feia tant de temps que no entrava al bloc que m'ho he trobat tot regirat. Nou disseny, diu una finestreta a l'entrada. Això aquí, allò allà, una mica podríem dir que m'he trobat el "niu fo...". Després d'uns mesos fent-me meu el lloc: les eines, els botonets, i els menús... torna a investigar. Espero trobar algun avantatge a tot aquest nou merder. Serà molt.

I en tot aquest temps han passat coses, grans i petites, importants i no tant. Les últimes, i que cadascú que classifiqui com pugui: en Pep passa a millor vida, en Tito es començarà a quedar calb; els catalans no paguem els peatges i ho gravem en vídeo (#novullpagar); fan fora la Terribas (però per què?); l'atur està pels núvols, volant amb la pilota de Sergio Ramos; dues famílies demanen escolarització en castellà i milers de catalans hem de sortir al carrer a frenar-ho, vist que aquells que ens representen només fan que obrir la boca perquè s'hi puguin pixar bé des de Madrid; l'Iñaki roba un elefant de Botswana i el Borbó caça empreses i especula amb diner públic... o alguna cosa així... i a sobre el Froilán es perfora el peu... Tot plegat és de ser inútiles...

Sort en tenim del cine (de vegades penso en veu alta).

I és que a escala local també se'n fan de barbaritats, ho catalogarem com "de jutjat de guàrdia". I és que els manifests no es poden retallar. Si un òrgan públic s'adhereix a un manifest, és que s'ha adherit a AQUEST MANIFEST, i no a cap altre on no hi figuren alguns paràgrafs que no interessen (i que parlen d'independència). Tela com està el pati.

Jo, de vegades, penso en l'exili. I també en el cine, que com deia, sort en tenim. Fa unes setmanes vaig veure The Descendants, ens porta a Hawaii, i jo ja m'hi quedaria.